Taronja

El taronger dolç procedeix de les regions sud-orientals d'Àsia, en concret de la zona sud-est de la Xina i l'arxipèlag malai. El seu cultiu es realitza al Sud de la Xina des de fa milers d'anys, des d'on es va estendre per tot el Sud-est asiàtic. Posteriorment, es va expandir tant el taronger dolç com el taronger amarg per tot Orient per la Ruta de la Seda. Les taronges dolces van ser molt apreciades pel seu sabor (a pesar que encara eren molt amargues) i per les seves propietats curatives. Els àrabs van introduir el taronger amarg a Europa pel sud d'Espanya en el segle X, no obstant això, el taronger dolç no va començar a conrear-se fins als segles XV-XVI. Els àrabs la van denominar naranche, nom derivat del terme arangus amb el qual els perses es referien a aquesta fruita. En la segona meitat del segle XIX es va descobrir en Badia (el Brasil) una taronja que era més dolça, sucosa i bella, sense llavors i amb un melic en l'extrem oposat al peduncle. Va ser portada a Califòrnia, on es va convertir anys més tard en la reina de les taronges, la varietat coneguda avui com Navel Washington.

El cultiu dels cítrics es va estendre des d'Europa als Estats Units, on hi ha àrees de cultiu florents a Florida i Califòrnia; a Sud-amèrica, on el Brasil gaudeix de la quota més alta en el mercat mundial de taronges i suc de taronges); a Sud-àfrica i a unes certes parts d'Austràlia. Actualment, el taronger és un dels fruiters més estesos per tot el món, sent els principals països productors: el Brasil, la Xina, els Estats Units, Espanya (València, Múrcia, Sevilla i Huelva), Itàlia, Mèxic, l'Índia , Israel, l'Argentina.-

Varietats de taronges

Existeixen nombroses varietats de taronges amb particularitats en el seu sabor, suculència, grandària, condicions de cultiu i productivitat diferents. Això permet que es pugui triar el tipus més adequat per a cada ocupació concreta; bé sigui per al seu consum com a fruita de taula, suc, per a la fabricació de diferents derivats (melmelades, macedònies...), etc. Es coneixen dues espècies de taronges, cadascuna amb nombroses varietats que es diferencien entre si sobretot en el sabor. Les taronges dolces són les taronges de taula per excel·lència, mentre que les taronges amargues tenen un sabor tan àcid i amarg que no se solen consumir en cru i es reserven per a l'elaboració de melmelades i l'obtenció d'olis essencials.

Les taronges dolces es classifiquen en quatre grans grups:

1. Grup Navel: aquestes varietats s'han adaptat molt bé a climes subtropicals i tenen en comú que són fruits de gran grandària, amb un melic en la zona oposada al peduncle, fàcils de pelar i mancats de llavors. Com a fruites fresques són d'excel·lent qualitat, però no resulten adequades per a elaborar sucs, perquè els confereixen un desagradable sabor amarg, a part de que proporcionen menor quantitat de suc que altres varietats. El sabor amarg sol s'aprecia quan són espremudes, ja que durant aquesta operació es desprèn la limonina, compost responsable d'aquesta amargor característica.
   • Bahianinha: grandària excessiva i melic petit.
   • Lane Bateguen: amb pell fina i acanaladuras longitudinals al voltant del fruit, menor quantitat de limonina. La seva recol·lecció es produeix a partir de gener i perdura en els mercats fins a finals de maig.
   • Leng: escorça molt fina i pell de molt bon color.
   • Navel: escorça de color vermell viu. La seva presència en els mercats és molt àmplia, ja que apareix en la primera quinzena de novembre i es manté fins als últims dies d'abril.
   • Navelate: melic poc aparent, sucosa, molt dolça. Es manté en el mercat des de finals de febrer fins a finals de maig.
   • Navelina: varietat molt productiva, de sabor dolç, és ideal per a prendre com a postres. Apareix en el mercat en els primers dies d'octubre i es manté fins a mitjan febrer.
   • Newhall: varietat que se sol confondre amb l'anterior, ja que les seves característiques són pràcticament idèntiques, excepte l'índex de maduresa que és més avançat.
   • Ricalate: una de les varietats més tardanes que aconsegueix la coloració bastanta després que qualsevol altra varietat.
   • Washington o Bahia: varietat amb forta implantació a Espanya, bona coloració i excel·lent qualitat. El període de consum sol ser des de principis de febrer fins a mitjan abril.
2. Grup blanques: Produeixen fruits de formes esfèriques aplatades o el·lipsoidals, de grandària mitjana a gran i sense melic. Els fruits presenten coloracions que van des de groc-taronja a taronja intens. Algunes varietats tenen nombroses llavors, que malgrat resultar un inconvenient per al seu consum en fresc, són interessants per a produir suc.
   • Ambersweet: la pell és ferma i una mica gruixuda però fàcil de pelar i la polpa té un sabor semblant al de la mandarina Clementina.
   • Hamlin: varietat molt resistent al fred, fruits massa petits per a la seva comercialització, difícils de pelar, rics en suc de sabor dolç encara que una cosa insípida.
   • Pera: escorça fina i adherida però fàcil de pelar, de suc dolç i poc àcid encara que una cosa insípida.
   • Salustiana: escorça lleugerament rugosa i gruix mitjà, el seu alt contingut en suc dolç i saborós la fa ideal per a prendre-la en suc i a penes presenta llavors. La recol·lecció es realitza a partir del mes de desembre i es prolonga fins al mes d'abril.
   • Jaffa o Shamouti: les taronges més fàcils de pelar, amb un sabor molt ric i dolç encara que amb escàs suc.
   • València Batega: varietat més important a tot el món, fruit lleugerament allargat, escorça fina i consistent, amb polpa de bon color i elevat contingut en suc de sabor a vegades massa àcid, mancat de llavors. Maduresa tardana, entre abril i juliol.
3. Grup sagni (Sanguina o Sanguigna): són varietats molt similars a les Blanques, però es diferencien en el fet que sintetitzen pigments vermells (antocianinas) en la polpa i a vegades en la pell. Aquest procés només es produeix si es donen baixes temperatures nocturnes, i els fruits no adquireixen la tonalitat vermellosa fins a la tardor o hivern, adquirint el suc un sabor especial que recorda al de les cireres o els gerds. Aquestes varietats només es conreen a la regió mediterrània.
   • Doble Fina: antiga varietat espanyola que va ser la taronja de sang més important, fruits amb nul·la o intensa pigmentació tant en la pela com en la polpa. Són fruites de poc suc però amb un característic sabor.
   • Maltaise: varietat de gran qualitat, fruits amb la coloració externa taronja o una mica vermellosa i polpa poc acolorida. Té un sabor dolç extraordinari amb toc àcid, sense llavors i amb alt contingut en suc.
   • Moro: el color de la seva polpa va des del groc al bordeus, amb o sense llavors i és fàcil de pelar.
   • Sanguinelli: varietat espanyola molt conreada antigament. Té l'escorça brillant i pigmentada, la seva polpa conté vetes vermelles amb un alt contingut en suc també vermellós molt dolç i una cosa àcida. Apareix en el mercat des de mitjan gener a principis de març.
   • Sanguinello: varietat molt conreada a Itàlia. Fruits sense tanta coloració com altres varietats i desprenen olor d'oli essencial quan es pelen.
4. Grup Sucreñas: Són varietats amb menor acidesa i lleugerament insípides, per la qual cosa actualment són molt poc conreades i no són aptes per a la indústria. Les més importants són: Succari, Sucreña, Lima, Vaniglia.