Meló

L'origen del meló és molt imprecís, alguns autors afirmen que el meló és oriünd d'Àsia Central, mentre que uns altres situen el seu origen en el continent africà.

S'han trobat representacions d'aquest fruit en tombes egípcies del 2.400 a. C. En l'antiguitat va ser descrit com l'obra mestra d'Apol·lo i lloat per ser una fruita tan beneficiosa com el sol. En el segle III, els manuals d'horticultura romans donaven instruccions sobre el seu cultiu. En aquella època, se servia la fruita empolvorada amb almesc per a accentuar el seu delicat sabor. Una antiga creença àrab diu que el que sadolli el seu estómac amb melons s'omplirà de llum. Els melons van aparèixer a França a la fi del segle XV i van ser consumits en grans quantitats per la cort on se servien en forma de piràmides i s'acompanyaven de moscatell. Colón els va introduir en el continent americà. En aquella època la seva grandària no era major al d'una taronja, però al llarg dels segles s'han expandit tant en grandària com en tipus. 

Varietats de meló

Les varietats de meló que es troben en el nostre entorn són les següents: Futur, Categoria, Pell de gripau, i totes elles es caracteritzen per contenir fruits uniformes quant a qualitat i producció, allargats i amb un pes comprès entre 1,5 i 2 quilos. La seva polpa és blanca groguenca, compacta, cruixent i molt dolça, encara que poc aromàtica. L'escorça és de color verd i molt fina, a vegades reticulada. Les tres varietats alberguen en la seva cavitat central centenars de llavors de color groc pàl·lid. El seu sabor és dolç i refrescant. En el territori espanyol són zones productores: Castella-la Manxa (produeix gairebé un terç del total de melons produïts a Espanya), Múrcia, Andalusia i la Comunitat Valenciana.

• Tendral: és una varietat originària del sud-est espanyol, de gran resistència al transport i excel·lent conservació. Se'n diu també meló d'hivern. És un fruit amb forma arrodonida o lleugerament allargada, bastant pesat (2-3 quilos), amb escorça rugosa, gruixuda, de color verd fosc, que li fa ser molt resistent al transport. La polpa és blanca, poc saborosa i recorda al sabor del cogombre quan el meló està verd. Apareix en el mercat al novembre i es troben fins a gener. Poden conservar-se fins a dos o tres mesos. Els més comercialitzats al nostre país procedeixen de la zona d'Elx (Alacant).
• Honey Dew: la seva escorça és groga, llisa i suau. La polpa és molt sucosa, ensucrada i cruixent, també és d'un color groc pàl·lid. Presenten una forma oval i solen pesar entre 2 i 3 quilos. Es conreen a Múrcia, Cartagena, València i Conca. Fora d'estació són importats des de desembre fins a març des de Costa Rica i el Brasil.
• Gàl·lia: és una varietat originària d'Israel. La seva forma és esfèrica i són d'un color verd que vira al groc intens en la maduresa, tenen un dens escripturat. La seva polpa és blanca verdosa i poc consistent, amb una exquisida aroma. El pes mitjà d'aquests fruits oscil·la entre els 850 i els 1.500 grams. Són zones productores Almeria i Múrcia, si bé s'importen sobretot des d'Israel.
• Charentais, Cantalupo: són fruits esfèrics, lleugerament aplatats de pesos compresos entre 700 i 1.500 grams. La seva pell és groga, fina i presenta unes ratlles longitudinals que van des de la base del fruit fins al peduncle. La seva polpa té un bonic color ataronjat (semblant a la carabassa) i una aroma molt característica. El principal país productor és França, encara que a Espanya també es conrea a Almeria i Múrcia.